La Violència de Gènere és un concepte jurídic que suposa un vincle d’intimitat entre la parella i un patró de conductes violentes i coercitives que inclou actes de violència física contra la dona, però també maltractament i abús psicològic, agressions sexuals, aïllament i control social, assetjament sistemàtic i amenaçant, intimidació, coacció, humiliació, extorsió econòmica i amenaces diverses. El fenomen de les xarxes socials i la missatgeria instantània provocarà en aquests patrons de conducta una amplificació de les conductes coercitives, una extensió del control i la manipulació, així com la persistència i constant presència de l’agressor en la vida de la víctima.

Vam aprofundir en el concepte i en la seva percepció mitjançant un estudi social amb enquestes i un estudi jurídico-normatiu: es va introduir la enquesta a la xarxa social Twitter amb accés lliure i es va presentar el mateix qüestionari a un grup controlat de 4rt de la ESO (entre 14 i 15 anys) d’un institut públic de Barcelona i en un grup de 2n de FP (entre 17 i 18 anys) d’una escola de la ciutat de Palència .

Els resultats confirmaren que: un de cada cinc usuaris ha patit violència digital amb la seva parella o ex parella, decreixent entre els usuaris de més de 30 anys.

La exposició de la intimitat augmenta amb l’edat entre adolescents, metre que el 80% dels adults afirma que no comparteix imatges íntimes.

En quant a la percepció de les desigualtats, a la ESO, només 50% dels usuaris la perceben, augmentant en un 56% a FP i amb una percepció molt més gran entre els majors de 30 á 40 anys.

L’any 1990 es va promulgar la primera llei anti-stalking o assetjament a Califòrnia, a la secció 646.9 del Codi Penal. Als països del Common Law, el concepte jurídic del delicte de stalking es va introduir a Gran Bretanya, Escòcia, Irlanda i Gal·les cap a finals dels anys 90 sota la aprovació de la  Protection from Harassment Act al 1997 (“The Stalking Law”). Portugal, va aprovar a l’any 2015 la Llei n.º 83/2015, de 05 d’agost, tipificant el crim de “persecució” l’article 154.º-A del Codi Penal. Els portuguesos consideren varis comportaments com la temptativa d’entrar en contacte amb la víctima mitjançant missatges, trucades telefòniques o mitjançant correus electrònics; El detall de les accions ha d’anar motivat per una prolongació en el temps i de manera repetida, persistent i imprevisible que porta a la víctima a una sensació de desemparament i impotència davant els fets d’assetjament que està patint. Aquest assetjament ha de produir una  greu alteració en la seva salut física i mental i alterar en gran mesura la seva vida quotidiana. El més innovador dins de la legislació portuguesa és la determinació del delicte d’una forma àmplia, en el sentit que el legislador fa servir el concepte “per qualsevol mitjà”, quedant inclosos tots els mitjans telemàtics com a eina d’assetjament.

Dinamarca introduí al 1933 al Codi Penal, l’article 265 que, es centra en la vulneració de la pau de l’altre “importunant-lo, perseguint-lo amb cartes o molestant-lo de qualsevol forma tot i l’advertència policial”. També Bèlgica i Holanda compten amb disposicions penals que anomenen “harcèlement” o “Belaging” i que consisteix en l’assetjament  a altre, coneixent que s’afecta greument la seva tranquil·litat (art.422 bis CP belga) o en el fet d’immiscir-se de manera repetida i amb intenció manifesta en la vida privada de l’altra, a fi i efecte d’obligar-lo a fer alguna cosa o a abstenir-se’n de fer-ho, inclús per atemorir-lo (art. 285b CP holandès). Àustria introduí la Berharrliche Verfolgung (§107a öStGB) dirigida a castigar amb un any de presó i a instància de l’assetjat, a qui perseguís il·legal i tenaçment a un altre. Interessant és la redacció que es fa a Alemanya, ja que suposa que la responsabilitat penal deixa de supeditar-se al factor aleatori de la reacció de la persona assetjada.

La LO 1/2015 de 30 de març, incorpora el tipus penal d’assetjament a l’article 172 ter, donant resposta a aquelles accions que, no podien ser qualificades ni com a amenaces ni com a coaccions, però que suposaven conductes  reiterades, mitjançant les quals, es menyscaba de forma greu la llibertat i la percepció de seguretat de la víctima que ho pateix, en ser l’objecte de persecucions o vigilàncies constats o altres actes d’assetjament mitjançant els medis telemàtics.

Hi ha dos pronunciaments al respecte pel Tribunal Suprem: la STS 324/2017, de 8 de maig  i la STS 554/2017, de 12 de juliol, Rec. 1745/2016. Ambdues resolucions difereixen en els seus pronunciaments únicament en la consideració com a fet provat de “l’alteració o no de la vida quotidiana de la víctima”. En aquesta última Sentència, la Sala considera que la petició, per part de la víctima d’un Ordre d’allunyament és acreditativa del criteri d’alteració de la vida quotidiana que introdueix l’article 172 ter del Codi Penal.

Podem concloure que, si be a l’enquesta del CIS de 2017 reflexa una creixent sensibilització en la violència de gènere digital, el cert és que els usuaris de xarxes socials només identifiquen en un 50% aquests comportaments.

Ruth Sala Ordóñez

Col.ICAB 26.017

Podeu trobar aquest article al següent enllaç: http://www.icab.cat/files/242-500796-DOCUMENTO/323b.pdf

Crèdits:

Han participat a la primera part de l’estudi: Rexha,S., Robles Ramos,A., Rodríguez Domínguez,C., Rodríguez Gómez,MR., Rodríguez Morillo,F. y Sala Ordóñez,R.,

Agraïments:

Per la elaboració del material d’aquest article l’autora agraeix la inestimable ajuda i consells de: Amador Aparicio (Enginyer Informàtic), Pablo Borjabad (Fiscal de Menors), Institut Menéndez Pelayo Barcelona, Col·legi Salesianos Villamuriel Cerrato.